Rincón literario

[Crimilda]

Cyrano, Nure. Me recuerda aquellos tiempos en que la mayoría de las obras de teatro las veía en "Estudio 1".

A tus poesías, correspondo con otra en la misma () lengua. Maragall también entraba en mis lecturas.

HIMNE IBÈRIC

I
Cantàbria! som tos braus mariners
cantant enmig les tempestats:
la terra és gran, el mar ho és més,
i terra i mar són encrespats.
La nostra vida és lluita,
el nostre cor és fort,
ningú ha pogut tos fills domar:
només la mort, només la mort,
la neu dels cims, el fons del mar.

II
La dolça Lusitània – a vora del mar gran,
les ones veu com vénen – i els astres com se’n van;
somnia mons que brollen – i mons que ja han fugit.
Li van naixent els somnis – de cara a l’infinit.
Per’xò està trista – però amb dolçor:
Lusitània! Lusitània!
Esperança... amor...

III
De les platges africanes
ha vingut la gran cremor,
i els jardins d’Andalusia
han florit amb passió.
Flor vermella en cabell negre,
ulls de foc i cos suau,
ets la terra de les danses
perfilant-se en el cel blau.
Canta, canta, Andalusia,
el teu gran esllanguiment,
i en el vi de tes collites
do’m a beure el sol ardent.

IV
Al crit de la tramuntana, – ballem la sardana
a vora el mar blau:
davant la neu del Pirineu
sentint llunyans – uns altres cants...
Cap viu! Catalans,
s’anuncia el gran esdevenir.
Vindrà pels cims, – vindrà pel mar:
a tot arreu hem d’acudir
a punt per viure i per morir,
per greu sofrir... per triomfar!

V
Una veu

Sola, sola enmig dels camps,
terra endins, ampla és Castella.
I està trista, que sols ella
no pot veure els mars llunyans.
Parleu-li del mar, germans!

VI

El mar és gran i es mou i brilla i canta,
dessota els vents bramant en fort combat
és una immensa lluita ressonanta,
és un etern deler de llibertat.
Guaitant al mar els ulls més llum demanen,
bevent sos vents els pits se tornen braus;
anant al mar els homes s’agermanen,
venint del mar mai més seran esclaus.
Terra entre mars, Ibèria, mare aimada,
tots els teus fills te fem la gran cançó.
En cada platja fa son cant l’onada,
mes terra endins se sent un sol ressò,
que de l’un cap a l’altre a amor convida
i es va tornant un cant de germanor;
Ibèria! Ibèria! et ve dels mars la vida,
Ibèria! Ibèria! dóna als mars l’amor.

HIMNO IBÉRICO
¡Cantabria, Cantabria!
Somos tus bravos marinos
Cantando en la tempestad.
La tierra, Cantabria, es grande,
Pero más grande es el mar,
Y ambos están encrespados.
Es nuestra vida luchar;
Nuestro corazón es fuerte,
Nadie ha podido domar
Tus hijos: sólo la muerte,
La alta nieve, el hondo mar.
¡Cantabria, Cantabria!
II
La dulce Lusitania, a orillas de la mar,
Las olas ve cual vienen, los astros cual se van.
Sueña en mundos que surgen y que han huido.
Nacen en ella sueños mirando al infinito.
Por eso triste vive, triste, mas con dulzor.
¡Lusitania, Lusitania!
Esperanza... y amor...
III
De las playas africanas
Ha venido gran ardor,
Los jardines andaluces
Florecieron con pasíón.
En rizos negros flor roja,
Talle breve, ojos de fuego;
La tierra eres de las danzas
Perfilada en azul cielo.
¡Canta, canta, Andalucía!
tus enormes languideces,
Y en el vino de tus cosechas
De sol dame un rayo ardiente.
IV
Al son de la tramontana
Y a orillas del mar azul
Bailaremos la sardana.
Ante la nieve diversos cantos
Del Pirineo se oyen lejanos.
¡Ojo, alerta, catalanes!
El gran porvenir avanza;
Viene por las altas cimas,
Por él mar, en lontananza.
Por doquiera a recibirlo
Es deber nuestro acudir
Para sufrir o triunfar,
Para vivir o morir.
V
Una voz
Tierra adentro ancha es Castilla,
Sola en medio de los campos;
Está triste, sólo ella
No divisa el mar lejano.
¡Habladle del mar, hermanos!
VI
Todos
Es grande el mar; se mueve, brilla y canta,
Suelta bramando el viento en gran combate,
Es de la libertad eterno anhelo,
Es una inmensa lucha resonante.
Mirando al mar, los ojos la luz piden:
El pecho que su viento bebe, es bravo;
Yendo los hombres por el mar, se hermanan;
Nunca, viniendo de él, serán esclavos.
Tierra entre mar, Iberia, madre amada,
Todos tus hijos la canción cantemos;
No en cada playa igual cantan las olas,
Mas tierra adentro se oye el mismo rezo,
Que va haciéndose un canto de hermandad
Y de un extremo a otro a amar convida.
¡Iberia! Iberia, al mar dale el amor
¡Iberia! Iberia, el mar te da la vida.